Molt sovint vaig pel carrer i , sense voler, baixo la mirada cap al terra. No pretenc apartar la vista a ningú . No sento cap por de res en especial ni sento cap tipus de rebuig o tinc maníes extranyes a cap cosa com per fer això per una manera concreta. Per tant... Per què ho faig? Per què vaig mirant el terra amb el cap capbaix?
He estat molt de temps donant-li voltes i més voltes al tema. Pogué masses i tot. El cas és que em sento trist habitualment, i de vegades no sé ben bé el per què. Ja ni tan sols m'arriba a importar. Simplement decaic en la tristesa com a rutina , com a forma de viure .
Per què he d'anar cap per avall quan podria anar mirant ben recte o amb el cap ben amunt ? Per què sóc sempre tan negatiu, tan pesimista en tot?
Sembla que econòmicament tothom passa un mal moment. De política... Millor ni parlar.
Per tant, crec que guanyaré la loteria del nadal , perquè l'amor em va fatal. Una merda més aviat. Enamorar-se és ... Un desastre. Un continu patiment.
I per si fos poc, el meu amor és a una muntanya sense carretera i sense senders, on només s'hi puja per roques escarpades que maten a qui s'apropa.
Què he de fer , fent front a aquesta situació ? Què he de pensar? Estic començant a sentir-me aturdit, els meus sentiments no són ni tan sols clars, són a dies difosos. I , és clar, no sé que fer.
Si no sé el que sento, si no ho tinc clar, com li ho diré ? I si d'aqui a un mes ja no sento gairebé res? I si canvien molt les coses i en un mes o dos m'enamoro d'una altra persona ?
Ja no sé que fer, ni que dir per tal que em creguin. M'és realment impossible. Però si habia de fer un escrit parlant del que penso o del que em passa havia de parlar d'aqesta situació.
Al cap i a la fi; després de la tempesta, sempre vindrà un nou dia...
Hauria de reguardar i disgritar de a cañma... ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario